Algun dia del març de 1987:

Març de 1987:

Com us podeu imaginar, en els anys vuitanta, per els aficionats a la bici de muntanya, les Gavarres eren un paradís per descobrir, camins de carro, corriols, no hi havia indicadors ni pistes, i endinsars-hi, era tota una divertida aventura, i més amb les bicis de l’època.
Agafar el mapa, buscar algun lloc interessant, un dolmen, una ermita, una font, i intentar arribar-hi era un bon entreteniment per un dia de festa.

Un bon dia, buscant pel mapa, veig que hi ha una ermita ben bé al mig de (atenció al nom) la Serralada dels Perduts, aquest nom augmenta la meva curiositat, la ermita s’anomena Santa Llúcia de l’Arboç.
Faig el primer intent però no hi arribo, m’equivoco varies vegades, es fa tard, començo ha estar cansat i encara em queda la tornada. Ho deixo per un altre dia.
En el segon intent i gràcies al mapa, aconsegueixo el meu objectiu.
En arribar-hi, em paro davant l’ermita i observo tot l’entorn, a la dreta, uns metres més enllà una barraca em crida l’atenció, m’hi acosto, empenyo la porta convençut que estarà tancada, però sorprenentment s’obre, nomes un sistema de molla fa que es mantingui ajustada. Amb l’ajut d’una pedra la deixo oberta perquè entri la claror de fora, de seguida me’n adono, que més que una barraca, això és un refugi.
A la rapissa de la llar de foc hi ha de tot, sucre, cafè, arròs, una caixeta de mistos, a terra, en un racó, una mica de llenya, al costat una taula i unes cadires. Hi ha l’imprescindible perquè en cas de necessitat, una persona hi pugui sobreviure varis dies.
Trobo una cosa que em fa especial il•lusió, una llibreta que penja darrera la porta, on tothom qui vol hi pot deixar el seu comentari, tot i que per aquí hi passa poca gent, hi ha uns quants escrits, m’assec a l’esgraó de l’entrada per llegir-los. És un plaer, tothom es desfà amb elogis i demana respecte per conservar aquest lloc tal com és.
Mentre llegeixo, tinc la sensació que he fet una gran troballa, en acabar, surto a fora i continuo inspeccionant, crec que hi ha d’haver alguna altre sorpresa, efectivament, un corriol molt proper, em porta fins una font, era el que faltava.
Mentre menjo l’entrepà, passejo i observo, i el que veig ben clar, és que a partir d’ara hi faré moltes escapades.

I així va ser, durant uns anys, quan podia m’hi deixava caure, era un lloc fantàstic, hi passava moltes estones observant i escoltant el silenci d'aquest lloc tant solitari.
Passava el temps i ens anàvem tornant cada dia més europeus i teòricament més civilitzats.
Varen posar indicadors i els camins de carro de tota la vida els varen convertir en pistes, ara, amb qualsevol cotxe, podies arribar a llocs, fins ara accessibles només a peu, amb cavall o amb bicicleta.
Amb aquestes facilitats, aquest lloc, va quedar a mercè de tota la fauna humana.
A la darrera de les meves escapades, només d’arribar vaig tenir la sensació que passava alguna cosa.
En obrir la porta del refugi, em va caure l’ànima als peus, les parets pintades amb “esprais”, la taula i les cadires trencades, la campana i la rapissa de la llar de foc eren runa escampada per terra, vaig buscar la llibreta amb els escrits, no hi era, imagino que va anar cremada, podia haver anat a la font, però no volia veure més desastres, amb el que havia vist ja en tenia ben bé prou.
R.C.